Jo sóc la Jewels Green

Clic aquí per llegir-lo en castellà.

Què és l’avortament des de dins? Aquesta és la història de Jewels Green, una ex-treballadora avortista.

Tenia 17 anys i consumia drogues. Vaig deixar l'institut quan vaig saber que estava embarassada per primera vegada. Tothom al meu voltant volia que avortés... menys jo. Jo ja em veia com una nova mare.

Vaig deixar les drogues, vaig agafar un llibre de la biblioteca titulat «Menor d’edat i embarassada», i vaig trucar a l'oficina d'assistència local per accedir a Medicaid (Nota del trad.: la «Seguretat Social» americana). Vaig demanar la meva primera revisió prenatal. Però durant les setmanes següents la pressió era constant. Em sentia sola i abandonada.

A la meva primera cita per fer-me un avortament, vaig sortir corrents de la clínica quan va arribar el moment de desvestir-me. Però dos dies després hi vaig tornar i vaig avortar. Gairebé em va matar. No pas el procediment quirúrgic, sinó les conseqüències psicològiques. Unes setmanes després de l'avortament, consumida per una culpa incurable, vaig intentar suïcidar-me.

Vaig sobreviure a l’intent de suïcidi i vaig passar un mes en una unitat psiquiàtrica per a adolescents per recuperar-me. Però la meva psique ferida semblava haver construït un escut —com a protecció per evitar analitzar el que havia fet, i per no haver d’assumir la responsabilitat de la mort del meu primer fill.

Malgrat tot el que vaig passar, em mantenia pro-elecció. Tant era així que, pocs dies després de sortir de la unitat psiquiàtrica, vaig participar en una manifestació a Washington a favor del dret a l’avortament, i poc després vaig començar a fer de voluntària com a acompanyant en una clínica d’avortaments. Em van acabar contractant a temps complet, i vaig treballar en aquella clínica durant més de cinc anys. Ara, amb perspectiva, semblava que m’envoltava de gent que pensava que l’avortament està bé, amb l’esperança que algun dia jo també ho cregués.

Vaig fer totes les feines a la clínica excepte les de metge i infermera: responia el telèfon, cobrava, feia assessorament, ajudava com a assistent mèdica, i netejava i esterilitzava instruments quirúrgics. Ho he vist tot. (Font)

Green també s’ocupava de les restes dels no-nascuts morts:

...es podien veure parts del cos minúscules. En més de la meitat dels casos, les parts del cos es distingien amb facilitat. Potser més aviat en un 75% dels casos. Aquesta era l’única manera que tenia el metge per assegurar-se que l’avortament s’havia completat: comptar les extremitats, comprovar que la columna vertebral i el crani fossin allà. L’argument del ‘grapat de cèl·lules’ només el repeteixen aquells que no han vist mai les conseqüències d’un avortament. És cert que en un avortament quirúrgic molt, molt precoç (cap a les 8-9 setmanes de FUR [Nota de l’editor: això correspon a unes 6-7 setmanes després de la concepció]), les parts fetals són massa petites per ser visibles, i en aquests casos el metge busca el sac gestacional i les vellositats corioniques per assegurar-se que l’avortament és complet (Font). 

[...]

Vaig començar a tenir malsons, turmentada per petits nadons fantasmes sense extremitats. Flotava per un rierol estret amb diminutes parts del cos escampades a banda i banda — i llavors començava a enfonsar-me. Em debatia, ofegant-me, i acabava submergint-me.

[...]

Tenia 20 anys quan vaig dir a la directora de la clínica: “Tinc malsons. Algú més en té, treballant amb l'autoclau?”

Ella va respondre: “El que fem aquí és posar fi a una vida. I si no estàs d’acord amb això, no pots treballar aquí.” (Font).

[...]

Però no em vaig fer pro-vida fins que vaig enterar-me que una mare de lloguer va cobrar EL TOTAL del seu contracte per avortar el seu bebè amb síndrome de Down. Va ser un autèntic moment “ah-HA”. L’avortament era dolent a nivell fonamental. Els infants s’havien convertit en mercaderies que es podien crear, comprar, vendre o descartar a voluntat —per control de qualitat!— i ja no em podia considerar pro-elecció (Font).

Després de llegir això, defenseu que no s’ha de prohibir l’avortament, molts des de lluny, sense tacar-vos les mans. Alguns des de prop, amb remordiments de consciència. De les 90.000 defuncions el 2023 a Catalunya, 22.000 van ser avortaments. La primera causa de mort, per sobre dels tumors i les malalties cardiovasculars. Un 28% de la generació Z ha mort per voluntat de la seva pròpia mare. Milions de petits peus, bracets i cametes, cranis destrossats, clamen contra vosaltres quan justifiqueu aquesta aberració. Aquesta civilització serà jutjada, però ai de vosaltres!, que encara esteu a temps de rentar-vos amb el penediment, i feu com si res. Què perdeu, deixant de votar els avortistes? Què perdeu, aixecant la veu contra tota pobra ànima que defensa aquesta aberració?

Per cada nadó assassinat valdria la pena tancar-se una vida sencera a un claustre per fer penitència i plorar la seva mort, i privar-se de tota la felicitat que no viurà mai. Valdria la pena fer un funeral i enterrament dignes, pagar flors, músics, i un lloc al cementiri. Perquè normalment els seus cossos acaben al contenidor, o es cremen o enterren en secret, com si fossin detritus, descartats de tothom, ningú en volia saber res. Valdria la pena fer el ridícul per aquests sants innocents.

Valdria la pena plorar, però aquesta civilització no té llàgrimes, està molt freda. Això és el més preocupant. No caure en el pecat sinó no sentir remordiment, fer el mal ja és una rutina, és un «dret». Ens hauríem d’alarmar i demanar llàgrimes de penediment a Déu.

La Jewels Green va penedir-se. Va deixar de col·laborar amb l’avortament i va acabar convertint-se a l’Església Catòlica. Les llàgrimes van rajar. Com a les galtes de tants, que hem participat d’aquest genocidi. Perquè jo també sóc Jewels Green.

Ho vaig ser quan vaig defensar l’avortament, quan vaig callar amb timidesa, enlloc de parlar com un lleó. Quan vaig votar als avortistes. Quan pensava que les campanyes per pregar davant els avortoris eren coses d’extrema dreta. Però les llàgrimes van rajar, i també vaig ser la Jewels Green quan vaig confessar el meu pecat de pensament, paraula, obra i omissió.

Les llàgrimes van rajar perquè estava viu. Com la Jewels. «No s'ha sentit dir mai que ningú hagi obert els ulls d'un cec de naixement» (Jn 9:32), però «res és impossible per a Déu», que fa l’impossible per rescatar l’ovella perduda (Lc 15). Ens ha rescatat quan ens dirigíem a l’infern, per guiar-nos cap al Cel.

«No he vingut a cridar justos, sinó pecadors» (Mc 2:17) 

Els textos citats han sigut traduïts amb Perplexity AI i revisats per un humà.