NOTA: Creieu que puc publicar un article sobre Rhodèsia sense que se m'acusi de supremacisme blanc? Ho intentaré.
El 1965, el govern de Rhodèsia feia temps que negociava amb el govern britànic la independència. En una visita del primer ministre britànic, aquest va advertir a empresaris i al mateix govern Rhodesià de les conseqüències d’una DUI. El govern britànic volia que governés la majoria de la població (negres africans) i el Rhodesià volia mantenir un govern blanc. Setmanes després de la visita del primer ministre britànic, i amb les negociacions en un punt mort, el 1965 Rhodèsia proclama la independència. El governador colonial de Rhodèsia destituí el govern per traïció. Ells van ignorar això, sostenint que sota la nova constitució de 1965 el governador "ja no tenia cap poder executiu a Rhodèsia".
El primer ministre britànic creia que els boicots obligarien Rhodèsia a cedir "en qüestió de setmanes o mesos" sobretot perquè Rhodèsia importava petroli. Però les sancions britàniques i de l'ONU van tenir poc efecte a Rhodèsia perquè Sud-àfrica i Portugal (els dos socis comercials més importants) i Israel, Iran i Malawi van ignorar-les. Sud-àfrica, a més, va donar suport militar amb homes i armament. Rhodèsia va seguir exportant aliments a molts països africans enemics durant la guerra. A més, el govern va establir una sèrie de societats de cartera a Suïssa, Luxemburg i Liechtenstein, mantenint amb cert èxit el comerç amb Alemanya, el Japó i França. Des de la DUI fins al 1977 els EUA importaven el mineral de crom de Rhodèsia en lloc d’importar-lo de l’URSS. Cap país va reconèixer Rhodèsia. Al principi van canviar el nom a les ambaixades i les van mantenir amb l’excusa que Rhodèsia es trobava nominalment sota el govern de SM Elisabet II, Reina d’Anglaterra. El 1970 Rhodèsia va passar a ser una República per tal de trencar aquesta ambigüitat, i aleshores les ambaixades simplement es van retirar.
La Cort Suprema de Rhodèsia no va reconèixer al govern Rhodesià de jure, actuant com abans de la independència, però el 1968 el Consell Privat del Regne Unit va declarar el govern de Rhodèsia il·legal. La Cort va concloure que, donada la guerra econòmica encapçalada pels britànics contra Rhodèsia i la seva actuació il·legal implicant les Nacions Unides en un problema intern, no es podia considerar que el Regne Unit governava Rhodèsia. Així, la Cort reconeix Rhodèsia de jure el 1968, tot i que el Cap de Justícia deia que s’havia de fer cas al Consell Privat “el màxim possible”.
L’escenari principal de conflicte militar foren les zones rurals de Rhodèsia, habitades per grangers blancs europeus. Insurgència comunista d’ideologia nacionalista africana, finançada per l’URSS o la Xina entrava al país des de les seves bases a l’estranger i atacava per sorpresa als grangers quan sortien de la granja o quan es desplaçaven en cotxe, amagant-se als matolls (d’aquí el nom de la guerra). Els grangers avisaven les Forces de Seguretat de Rhodèsia i aquest enviava infanteria o paracaigudistes per patrullar la zona buscant als insurgents.
Els rhodesians feia uns 40 anys que rebien servei militar obligatori, i un 15% de la població blanca havia voluntariat a l’exèrcit britànic durant la 2a Guerra Mundial (més que a cap altre territori de l’Imperi britànic). Rhodèsia comptava per tant de feia anys amb un exèrcit petit i de qualitat, amb la millor força aèria d’entre les colònies britàniques (al principi de la guerra comptaven amb 71 vehicles entre avions i helicòpters). Els rhodesians varen innovar tàctiques de contra insurgència molt efectives, per exemple fent ús de la superioritat aèria o establint un escamot (Selous Scouts) especialitzat a anar a trobar les guerrilles enemigues. Policia, exèrcit terrestre i exèrcit aeri tenien un comandament únic. L’exèrcit era multiracial, oscil·lant entre dos terços de soldats negres el 1976 i un 40% al final de la guerra.
A finals dels anys 70 les guerrilles van deixar d’atacar-se entre elles i van anar guanyant terreny, operant ara també des de les antigues colònies portugueses. El 1976 Sud-Àfrica va reduir el suport econòmic i militar, demanant, com els britànics, un govern escollit per tots els rhodesians i no sols els blancs. El 1979, el 47% dels pressupostos estaven dedicats a la defensa, i el deute públic creixia desmesuradament. El govern de Rhodèsia va arribar a un acord amb els líders nacionalistes negres moderats (que no participaven de les activitats insurgents ni estaven exiliats) i el 1980 Rhodèsia va tenir el seu primer primer ministre negre, en un parlament on els blancs controlaven per llei un terç dels escons. Però això no satisfeia als britànics, i tampoc a les organitzacions guerrilleres, que no van participar en les eleccions. Rhodèsia va acabar pactant amb el govern britànic els Acords de Lancaster, retirant la DUI i anant a unes eleccions democràtiques i sense quotes de poder pels blancs. Robert Mugabe (líder d’una de les guerrilles) va guanyar aquestes eleccions, possiblement amb intimidació dels seus guerrillers en violació dels Acords de Lancaster, i creà l’actual República de Zimbabwe. El nou règim comunista provocà l’emigració de molta població blanca, una tendència que segueix fins a l’actualitat (actualment per cada rhodesià blanc dins de Zimbabwe n’hi ha 9 a l’estranger).
Una cançó que resumeix el conflicte diplomàtic: https://www.youtube.com/watch?v=oaJQrfTo46Y&feature=youtu.be
El dia a dia d’una grangera blanca durant la guerra (10m): https://www.youtube.com/watch?v=LucbuEXaJw8
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada