Catalunya: colònia americana

Durant una temporada al voltant del 2020 estava molt interessat en els Estats Units, la seva història, cultura i política. Naturalment, estava atent a les eleccions presidencials d'aquell any, i gran va ser la meva sorpresa quan el dia de les eleccions, en sintonitzar TV3, em vaig trobar amb tot un especial sobre les eleccions que va durar tota la nit. A més d'aquesta marató, una presentadora enviada expressament als EUA per presentar diversos telenotícies, un capítol de "Sense ficció" i una sèrie de reportatges de Catalunya Ràdio completaven l'especial. Més enllà de remarcar que tota la saliva que es gasta criticant a Trump és saliva que es fa servir per unir la població contra un enemic, en lloc de fer-nos preguntes més profundes sobre el nostre país que podrien posar en perill la posició de les elits processistes, he de dir que no vaig poder evitar sentir-me una mica colonitzat. 

Colonitzat, com ma mare quan rondina davant qualsevol menció del Pare Noel o de Halloween, costums anglosaxons importats de mala manera sense més intenció que fer diners. És curiós que l'esquerra postmoderna no ataqui aquest colonialisme cultural, però tampoc em sorprèn, perquè l'esquerra postmoderna no estima Catalunya ni sap fer un discurs anticapitalista elaborat. Abandonen la qüestió social per centrar-se en les polítiques d'identitat, on la teoria marxista encara no ha fracassat, i quan parlen d'economia només saben demonitzar l'empresari i el món dels negocis. Però això són figues d'un altre paner.

Dic colonitzat en un sentit cultural, de la mateixa manera que a Dubai l'educació pública s'imparteix en anglès o els cherokees van adoptar la vestimenta i part dels costums occidentals. Es tracta de la subordinació de la cultura pròpia, considerada vulgar, per una altra més refinada i "avançada" (Nota a data de 2023: amb això no pretenc dir que els anglosaxons ens estan tractant igual que als Cherokees). La cultura anglosaxona, i més concretament l'americana, és la cultura dominant al món, i les classes dominants empren anglicismes i abracen sentiments cosmopolites i antinacionalistes. No és pas cosa nova, abans el llatí o el francès ocupaven el lloc d'idioma "refinat". La diferència és que ara, amb les telecomunicacions democratitzades, no són tan sols les elits les que subordinen la seva cultura a una altra de forastera. L'anglès és l'idioma de la gran majoria dels famosos, Friends té com a escenari Nova York, i la indústria de Hollywood ajuda a projectar l'idioma i els valors d'una cultura que no és la nostra, ni tan sols en el gran marc de l'Europa continental. El perill es materialitza quan cada cop més joves fan servir paraules en anglès cada dia, tant en twits com en missatges de WhatsApp. 

Així, el diàleg intercultural no es fa en peu d'igualtat, i des de l'amor a la diversitat, sinó supeditant totes les cultures a l'anglosaxona, que és la que fa de pont. No parlo només de l'idioma, parlo del fet que connectem amb indis, francesos o xinesos a través de les sèries o pel·lícules americanes, en lloc d'interessar-nos per conèixer la seva cultura. La globalització no és més que l'imperialisme cultural anglosaxó. Per preservar la diversitat cal aprendre a entendre totes les cultures, i a tenir amor propi. Quina por hem de tenir a dir que estimem el nostre país, la nostra llengua i les nostres tradicions? El primer pas per preservar la diversitat cultural comença necessàriament per estimar casa nostra.