Tradueixo aquest article per poder criticar les idees perilloses que conté, en cap cas per defensar-les.
Autors: Alberto Giubilini, Francesca Minerva
Original en
anglès publicat el 2012: After-birth abortion: Why should the baby live?
Original en anglès publicat el 2012: After-birth abortion: Why should the baby live?
Resum
Avortar està àmpliament acceptat fins i tot per motius aliens a la salut del fetus. Els autors demostren que (1) ni els fetus ni els nounats tenen el mateix estatus moral que les persones reals, (2) que tots dos siguin persones potencials és moralment irrellevant i (3) l'adopció no sempre és el que més beneficia les persones reals. Així, el procediment que anomenem "avortament després del naixement" (matar un nounat) hauria de ser admissible en tots els casos en què l'avortament està permès, inclosos els casos en què el nounat no té cap discapacitat.
Introducció
Les anomalies greus del fetus i els riscos per a la salut física i/o psicològica de la dona sovint es consideren motius vàlids per avortar. De vegades els dos motius estan relacionats, com quan una dona afirma que un nen amb discapacitat representaria un risc per a la seva salut mental. Així i tot, independentment de l'estat del fetus, tenir un fill pot suposar en si mateix una càrrega insuportable per a la salut psicològica de la dona o dels fills que ja té1. Aquest seria, per exemple, el cas d'una dona que perd la seva parella després d'assabentar-se que està embarassada i, per tant, sent que no podrà fer-se càrrec del possible fill sola.
Quan les condicions que haurien justificat l'avortament no es descobreixen fins després del naixement, sorgeix un greu problema filosòfic. En aquests casos, hem d'avaluar els fets per decidir si les raons que porten a matar un fetus humà també es podrien aplicar de manera coherent per matar un nounat humà.
Aquest problema sorgeix, per exemple, quan no s'ha detectat una anormalitat durant l'embaràs o es produeix durant el part. L'asfíxia perinatal, per exemple, pot causar lesions cerebrals greus i provocar deficiències mentals i/o físiques greus comparables a aquelles per les quals una dona podria sol·licitar un avortament. A més, les anomalies no sempre es diagnostiquen o no sempre es poden diagnosticar a través del cribratge prenatal encara que tinguin un origen genètic. Això és més probable que passi quan la malaltia no és hereditària sinó que és el resultat de mutacions genètiques que es produeixen en els gàmetes d'un progenitor sa. Un exemple és el cas de la síndrome de Treacher-Collins (TCS), una afecció que afecta 1 de cada 10 000 naixements causant deformitat facial i fallades fisiològiques relacionades, en particular problemes respiratoris potencialment mortals. Normalment, els afectats de TCS no tenen discapacitat psíquica i, per tant, són plenament conscients de la seva condició, de ser diferents de les altres persones i de tots els problemes que comporta la seva patologia. Molts pares optarien per avortar si descobrissin, mitjançant proves genètiques prenatals, que el seu fetus està afectat per TCS. No obstant això, les proves genètiques prenatals per a TCS solen fer-se només si hi ha antecedents familiars de la malaltia, encara que, a vegades, la malaltia és causada per una mutació genètica que intervé en els gàmetes d'un membre sa de la parella. A més, les proves de TCS són bastant cares i es triga diverses setmanes a obtenir el resultat. Tenint en compte que es tracta d'una patologia molt rara, podem entendre per què no se sol fer la prova d'aquest trastorn a les dones.
Aquestes patologies tan rares i greus no són les úniques que sovint no es detecten fins al part: les malalties congènites més freqüents, per a les quals se solen fer proves, poden no detectar-se abans del part. Un examen de 18 registres europeus revela que entre el 2005 i el 2009 només el 64% dels casos de síndrome de Down es van diagnosticar mitjançant proves prenatals.2 Aquest percentatge indica que, considerant només les regions europees examinades, uns 1700 nadons van néixer amb síndrome de Down sense que els pares en fossin conscients per endavant. Un cop nascuts, els pares no tenen més remei que quedar-se amb el nen, cosa que de vegades no haurien fet si la malaltia hagués estat diagnosticada abans del naixement.
Avortament i avortament postpart
Alguns filòsofs3 han defensat l'eutanàsia per a nens amb anomalies greus, que pateixen un patiment insuportable i que es creu que la seva vida no valdrà la pena ser viscuda.
També hi ha personal mèdic que veu necessàries directrius sobre els casos en què la mort sembla ser el que més beneficiaria al nen. Per exemple, als Països Baixos el Protocol de Groningen (2002) permet posar fi a la vida dels «nadons amb un pronòstic desesperançador que experimenten el que els pares i els experts mèdics consideren un patiment insuportable»4.
Encara que és raonable especular que viure amb una condició molt greu no és el millor pel nounat, és difícil trobar arguments per concloure definitivament que viure amb determinades patologies no val la pena, fins i tot quan les patologies constituirien raons acceptables per avortar. "[F]ins i tot tenint en compte les avaluacions més optimistes del potencial dels nens amb síndrome de Down, no es pot dir que aquest potencial sigui igual al d'un nen normal"3, i, malgrat això, sovint es diu que són feliços, tant les persones amb síndrome de Down com amb moltes altres discapacitats greus.5
Així i tot, criar aquests nens pot ser una càrrega insuportable per a la família, i per al conjunt de la societat, quan l'Estat paga els costos de cuidar-los. Per això el fet que un fetus tingui el potencial de convertir-se en una persona que tindrà una vida acceptable (en el pitjor dels casos) no és motiu per prohibir l'avortament. Per tant, argumentem que, quan es produeixen circumstàncies després del naixement que haurien justificat l'avortament, el que anomenem avortament després del part hauria de ser admissible.
Malgrat l'oxímoron de l'expressió, proposem anomenar aquesta pràctica "avortament després del naixement", més que "infanticidi", per emfatitzar que l'estatus moral de l'individu assassinat no s'assimila al d'un nen, sinó al d'un fetus, sobre el qual els "avortaments" tradicionalment es realitzen. Per tant, afirmem que matar un nounat pot ser èticament admissible en totes les circumstàncies en què ho seria l'avortament. Aquestes circumstàncies inclouen casos en què el nounat té el potencial de tenir una vida mínimament acceptable, però el benestar de la família està en risc. Una segona especificació terminològica és que anomenem aquesta pràctica "avortament després del naixement" en lloc d'"eutanàsia" perquè el benefici de la persona que mor no és necessàriament el criteri principal per a l'elecció, al contrari del que passa en el cas de l'eutanàsia.
El fet de no crear una persona nova no es pot comparar amb el mal causat per provocar la mort d'una persona existent, perquè, a diferència del cas de la mort d'una persona existent, el fet de no fer existir una persona nova no impedeix que ningú assoleixi cap dels seus objectius futurs. Aquest argument va més enllà del sacrifici dels nens amb discapacitats greus. Si la mort d'un nounat no li és perjudicial perquè no pot haver-se format cap objectiu que se li impedeixi assolir, també s'hauria de permetre avortar després del part en un nounat sa, atès que tampoc s'ha format cap objectiu.
Hi ha dues raons que, en conjunt, justifiquen aquesta afirmació:
L'estatus moral d'un nadó és equivalent al d'un fetus, és a dir, cap dels dos es pot considerar una "persona" en cap sentit moralment rellevant.
No es perjudica al nounat impedint que desenvolupi la potencialitat per convertir-se en una persona en cap sentit moralment rellevant.
Justificarem aquests dos punts en els dos apartats següents.
El nounat i el fetus són moralment equivalents
L'estatus moral d'un infant és equivalent al d'un fetus perquè cap dels dos té propietats que justifiquin l'atribució del dret a la vida a un individu.
Tant un fetus com un nounat són sens dubte éssers humans i persones potencials, però cap dels dos és una "persona" en el sentit de "subjecte del dret moral a la vida". Entenem per "persona" una persona que és capaç, com a mínim, d'atribuir a la seva pròpia existència algun valor bàsic de manera que el fet de ser privat d'aquesta existència representi una pèrdua per a ella. Això vol dir que molts animals no humans i individus humans retardats mentals són persones, però que tots els individus que no estan en condicions d'atribuir cap valor a la seva pròpia existència no són persones. El simple fet de ser humà no és en si mateix una raó per atribuir a algú un dret a la vida. De fet, molts humans no es consideren subjectes del dret a la vida: embrions de recanvi emprats en la investigació sobre cèl·lules mare embrionàries, fetus que són avortats i delinqüents que són sentenciats a pena de mort.
L'argument és que, tot i que és difícil determinar amb exactitud quan un subjecte comença o deixa de ser una "persona", una condició necessària perquè un subjecte tingui dret a X és que es vegi perjudicat per la decisió de privar-lo de X. Hi ha moltes maneres en què una persona pot ser perjudicada, i no totes requereixen que valori o que ni tan sols sigui conscient d'allò que perd. Una persona pot sortir "perjudicada" quan algú li roba el bitllet de loteria premiat, encara que mai s'assabenti que el seu bitllet era premiat. O una persona podria sortir "perjudicada" si se li fes alguna cosa mentre era un fetus que empitjori la seva qualitat de vida (p. ex., la seva mare va prendre drogues durant l'embaràs), encara que no en sigui conscient, però en aquests casos la persona està en condicions de valorar la situació en què s'hauria trobat si no hagués estat perjudicada, cosa que depèn del nivell del seu desenvolupament mental,6 que és el que determina si és o no una «persona».
Només els qui són capaços d'experimentar dolor i plaer (com potser els fetus i, certament, els nounats) tenen dret a no patir dolor. Si, a més d'experimentar dolor i plaer, un individu és capaç d’establir qualsevol objectiu (com persones reals humanes i no humanes), se li perjudica si se li impedeix assolir els seus objectius en ser assassinat. Ara bé, difícilment es pot dir que un nounat tingui objectius, ja que el futur que imaginem per ell és només una projecció de la nostra ment sobre la seva vida potencial. Pot començar a tenir expectatives i desenvolupar un nivell mínim d'autoconeixement en una etapa molt primerenca, però no en els primers dies o setmanes després del naixement. D'altra banda, no només els objectius sinó també els plans ben desenvolupats són conceptes que sens dubte s'apliquen a aquelles persones (pares, germans, societat) que es podrien veure afectades negativament o positivament pel naixement d'aquell fill. Per tant, els drets i interessos de les persones reals implicades haurien de ser la principal preocupació a l’hora de decidir avortar o avortar després del part.
Es pot adjudicar a una no-persona un estatus moral particular en virtut del valor que una persona real (per exemple, la mare) li atribueix, però aquesta explicació "subjectiva" de l'estatus moral d'un nounat no treu pes al nostre argument anterior. Imaginem que una dona embarassada de dos bessons idèntics afectats per trastorns genètics Per curar un dels embrions, la dona té l'opció d'utilitzar l'altre bessó per fer una teràpia. Si hi accedeix, atribueix al primer embrió l'estatus de "futur fill" i a l'altre l'estatus de simple mitjà per curar el "futur fill". Tanmateix, el diferent estatus moral no sorgeix del fet que el primer és una ‘persona’ i l’altre no, la qual cosa seria un despropòsit, atès que són idèntics. Més aviat, els diferents estatus morals només depenen del valor particular que la dona projecta sobre ells. Tanmateix, aquesta projecció no és el que es produeix quan un nounat es converteix en una càrrega per a la seva família.
El fetus i el nounat són persones potencials
Encara que els fetus i els nounats no són persones, són persones potencials perquè poden desenvolupar, gràcies als seus propis mecanismes biològics, aquelles propietats que els convertiran en "persones" en el sentit de "subjectes d'un dret moral a la vida": és a dir, el punt en què podran fer objectius i apreciar la seva pròpia vida.
Es pot dir que algú surt perjudicat si se li impedeix esdevenir una persona capaç d'apreciar la seva pròpia vida. Per exemple es podria dir que nosaltres hauríem sortit perjudicats si les nostres mares haguessin optat per avortar mentre estaven embarassades de nosaltres7 o si ens haguessin matat tan bon punt vam néixer. Tanmateix, mentre que algú es beneficia quan accedeix a l'existència (si la seva vida val la pena ser viscuda), no té sentit dir que algú es veu perjudicat en impedir que es converteixi en una persona real, perquè en virtut de la nostra definició del concepte de "perjudici" a l'apartat anterior, perquè es produeixi un perjudici és necessari que algú estigui en condicions de patir aquest perjudici.
Si una persona potencial, com un fetus o un nounat, no es converteix en una persona real com tu i jo, no hi ha cap persona real ni futura que pugui ser perjudicada, la qual cosa significa que cap persona surt perjudicada. Si els nostres pares haguessin decidit matar-nos quan érem fetus o nadons, no ens haurien fet mal, perquè haurien fet mal a algú que encara no existia, no s’hauria fet mal a ningú.
En conseqüència, els interessos de les persones reals superen l’interès de les persones potencials per arribar a ser persones reals. Això no vol dir que els interessos de les persones reals sempre prevalguin sobre qualsevol dret de les generacions futures, ja que hem de tenir en compte el benestar de les persones que habitaran el planeta en el futur. Ens centrem en el dret a convertir-se en una persona en particular, i no en el dret a tenir una bona vida un cop algú hagi començat a ser una persona. En altres paraules, estem parlant d'individus concrets que podrien o no convertir-se en persones particulars segons la nostra elecció, i no d'aquells que existiran en el futur, la identitat dels quals no depèn del que triem ara.
El suposat dret de les persones (com els fetus i els nounats) a desenvolupar la seva potencialitat, que algú defensa8, queda per sota dels interessos de les persones reals (pares, família, societat) a perseguir el seu propi benestar perquè les persones potencials no poden ser perjudicades pel fet de no ser creades. El benestar real de la gent podria veure's amenaçat pel nou fill, fins i tot un fill sa, que necessita energia, diners i cures, recursos que poden ser escassos en la família. De vegades això es pot prevenir avortant, però això no sempre és possible. En aquests casos, com que les no-persones no tenen dret moral a la vida, no hi ha motius per prohibir l’avortament després del part. Encara podem tenir deures morals envers les generacions futures malgrat que encara no existeixen, però, com que donem per fet que aquestes persones existiran (siguin qui siguin), hem de tractar-les com a persones reals del futur. Aquest argument no s'aplica a aquest nadó en concret, perquè no estem justificats a donar per fet que existirà com a persona en el futur. La seva existència és el que està en joc amb la nostra decisió.
L'adopció com a alternativa a l'avortament postpart?
Una possible objecció al nostre argument és que l'avortament després del naixement s'hauria de practicar només en persones potencials que mai podrien tenir una vida que valgui la pena viure.9 Per tant, les persones sanes i potencialment felices s'haurien de donar en adopció si la família no les pot criar. Per què hauríem de matar un nounat sa si donar-lo en adopció no vulnera els drets de ningú, sinó que possiblement augmenta la felicitat de les persones implicades (adoptants i adoptats)?
La nostra resposta ve a continuació. Abans hem discutit l'argument de la potencialitat, demostrant que no és prou fort per superar la consideració dels interessos de les persones reals. De fet, per molt febles que siguin els interessos de les persones reals, sempre superaran el suposat interès de les persones potencials per convertir-se en persones reals, perquè aquest darrer interès és zero. Des d'aquesta perspectiva, compten els interessos de les persones reals implicades, i entre aquests interessos també cal tenir en compte els interessos de la mare que pot patir angoixa psicològica a causa de donar el seu fill en adopció. Sovint s'informa que les mares biològiques experimenten problemes psicològics greus perquè no són incapaces d'acceptar la pèrdua i fer front al dolor.10 És cert que el dolor i la sensació de pèrdua poden acompanyar tant l'avortament com l'avortament després del part, així com l'adopció, però no podem assumir que això últim és el menys traumàtic per a la mare biològica. "[A]quells que pateixen una mort han d'acceptar la irreversibilitat de la pèrdua, però les mares naturals sovint somien que el seu fill torna amb elles. Això dificulta acceptar la realitat de la pèrdua perquè mai no poden estar del tot segures de si és irreversible o no".11
No suggerim que això sigui un argument definitiu contra l'adopció com una alternativa a l'avortament després del part. La qüestió depèn en gran part de les circumstàncies i de les reaccions psicològiques. El que proposem és que, si els interessos de les persones reals han de prevaldre, l'avortament després del part hauria de considerar-se una opció admissible per a les dones que es veurien perjudicades en donar els seus nounats en adopció.
Conclusions
Si criteris com els costos (socials, psicològics, econòmics) per als pares potencials són motius prou bons per a avortar, fins i tot avortar un fetus estigui sa, si l'estatus moral del nounat és el mateix que el del fetus i si cap dels dos té algun valor moral en virtut de ser una persona potencial, llavors les mateixes raons que justifiquen l'avortament també haurien de justificar l'assassinat de la persona potencial quan es troba en l'etapa d'un nounat.
Queden dues coses a considerar. En primer lloc, no establim quin és el moment a partir del qual l'avortament post-part no seria admissible, i no creiem que calgués més d'uns quants dies perquè els metges detectessin cap anomalia que el nen pugui tenir. En casos en què l'avortament postpart es demana per motius no mèdics, no proposem cap llindar, perquè això depèn del desenvolupament neurològic dels nounats, cosa que podrien avaluar neuròlegs i psicòlegs.
En segon lloc, no defensem l'avortament postpart com una bona alternativa a l'avortament. Un avortament aviat és la millor opció tan físicament com psicològica. Tanmateix, si no s'ha detectat cap malaltia durant l'embaràs, si alguna cosa va malament durant el part, o si les circumstàncies econòmiques, socials o psicològiques canvien de manera que tenir cura de la descendència es converteix en una càrrega insuportable per a algú, s'hauria de donar la possibilitat de no ser obligats a fer una cosa que no es poden permetre.
Agraïments
Ens agradaria donar les gràcies al professor Sergio Bartolommei, de la Universitat de Pisa, que va llegir un primer esborrany d'aquest article i ens va fer comentaris molt útils. Els autors es fan responsables del contingut de l'article.
Referències
- Kuhse H,
- Singer P . Should the Baby live? The Problem of Handicapped Infants. Oxford: Oxford University Press, 1985:143.
- Verhagen E,
- Sauer P . The groningen protocol—euthanasia in severely Ill newborns. N Engl J Med 2005;10:959–62.
- Alderson P . Down's Syndrome: cost, quality and the value of life. Soc Sci Med 2001;5:627–38.
- Tooley M . Abortion and infanticide. Philos Public Aff 1972;1:37–65.
- Hare RM . Abortion and the golden rule. In: Hare RM, ed. Essays on Bioethics. New York: Oxford University Press, 1993:147–67.
- Hare RM . A Kantian approach to abortion. In: Hare RM, ed. Essays on Bioethics. New York: Oxford University Press, 1993:168–84.
- Hare RM . The abnormal child. Moral dilemmas of doctors and parents. In: Hare RM, ed. Essays on Bioethics. New York: Oxford University Press, 1993:185–91.
- Condon J . Psychological disability in women who relinquish a baby for adoption. Med J Aust 1986;144:117–19.
- Robinson E . Grief associated with the loss of children to adoption. In: Separation, reunion, reconciliation: Proceedings from The Sixth Australian Conference on Adoption. Stones Corner, Brisbane: Benson J, for Committee of the Conference, 1997:268–93, 278.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada