La rebel·lió com a autolesió

"...a vegades la cura és pitjor que la malaltia"

Un amic em va compartir fa poc A Declaration of Independence of the Cyberspace (“Una Declaració d’Independència del Ciberespai”), una paròdia de la Declaració d’Independència dels Estats Units que fa servir el vocabulari del dret a rebel·lió per criticar que el govern dels EUA controli Internet, que és vist com una nova City Upon a Hill “that all may enter without privilege or prejudice” ("a la qual tots poden accedir sense privilegi ni prejudici"). La Declaració diu “Our identities have no bodies, so, unlike you, we cannot obtain order by physical coercion” ("Les nostres identitats no tenen cossos, així, a diferència de vosaltres, no podem aconseguir l'ordre a través de la coerció"), com si el text no estigués emmagatzemat a un servidor físic, potser un data center als mateixos Estats Units, i els usuaris no tinguessin vida, propietat i llibertat que l’Estat garanteix. La Declaració d’Independència del Ciberespai és la mena de text que només un poeta americà podria haver escrit: l’Internet com una nova edició del Nou Món, on les normes de la política no s’apliquen. El món és indiferent, som els humans els que provoquem la política. No podem escapar de la política, ens segueix allà on anem. Els homes que van escriure la Declaració d’Independència dels Estats Units, la que aquest poeta ha intentat copiar sense entendre, tenien fusells, amics poderosos i una maquinària propagandística. Coneixement, diners, estatus i armes: els elements per mantenir el monopoli de la violència, que són els mateixos que cal per guanyar una revolta.

Els pares fundadors van justificar la seva rebel·lió a través de John Locke. Locke entenia l’Estat com una empresa de seguretat peculiar: el poble cedeix tots els seus drets a l’Estat (2014, par. 87), i l’Estat es compromet a garantir a tothom la integritat física i la propietat i llibertat necessàries per guanyar-se el pa de cada dia (2014, par. 6 i 31). Si l’Estat trenca la seva part del contracte, no cal trucar a atenció al client, podem rescindir el contracte i establir un nou govern, el que seria el dret a rebel·lió. Un exemple històric seria Carolina del Sud, que el 1860 va independitzar-se dels Estats Units, exercint el seu dret a rebel·lió. Això fins que Abraham Lincoln, el que més tard es referiria als EUA com “a new nation, conceived in Liberty” (“una nova nació, concebuda en Llibertat” (Lincoln, 1864), va decidir ignorar el dret a rebel·lió amb el que es va justificar l'existència dels Estats Units. Algun lector potser objectarà que la majoria dels habitants de Carolina del Sud eren esclaus i no se’ls havia consultat res. Però Lincoln no ho va fer, ell va enviar la cavalleria i va derrotar els estats esclavistes militarment. Com es diu a Power of the Powerless: “[Ideology] enables people to deceive their conscience and their true position […] the highest functionary, who conceals his interest of staying in power can be cloaked in phrases about service to the working class” ("[La ideologia] permet a la gent enganyar la seva consciència i la seva veritable posició […] el més alt funcionari, que amaga el seu interès de mantenir-se al poder, es pot dissimular amb frases sobre el servei a la classe obrera") (Havel, 1985, pàg. 7). La Declaració d’Independència dels Estats Units es fonamenta en el dret de rebel·lió. Els EUA no permeten que Carolina del Sud exerceixi aquest dret. Què ens diu això? Que el dret de rebel·lió formulat per Locke és normatiu. Locke és un farmacèutic que ha inventat un medicament contra la tirania, amb un diagnòstic per saber quan estem patint aquesta malaltia, nosaltres som els metges que, veient un cas de tirania, hem d’administrar la cura. Els metges tenen la màxima primum non nocere, millor no fer res que empitjorar les coses. Aquest és la diferència entre un cirurgià i Jack l’Esbudellador. Ja és hora que els politòlegs adoptem aquesta màxima. Ens toca a nosaltres veure quan no convé rebel·lar-se, perquè a vegades la cura és pitjor que la malaltia.

Hobbes no contempla la possibilitat del dret de rebel·lió, d’una rebel·lió legítima, fins al punt que tracta aquestes idees com un verí i (1989, pàg. 261-262). Per a ell, l'estabilitat és essencial, i una rebel·lió comporta inestabilitat, fins a arribar a la guerra civil. En aquest estat “los hombres viven sin otra seguridad que no sea la que les procura su propia fuerza y su habilidad para conseguirla. En una condición así, no hay lugar para el trabajo, ya que el fruto del mismo se presenta como incierto; y, consecuentemente, no hay cultivo de la tierra; no hay navegación, y no hay uso de productos que podrían importarse por mar; no hay construcción de viviendas, ni de instrumentos para mover y transportar objetos que requieren la ayuda de una fuerza grande; no hay conocimiento en toda la faz de la tierra, no hay cómputo del tiempo; no hay artes; no hay letras; no hay sociedad. Y, lo peor de todo, hay un constante miedo y un constante peligro de perecer con muerte violenta” ("els homes viuen sense cap altra seguretat que no sigui la que els procura la pròpia força i la seva habilitat per aconseguir-la. En una condició així, no hi ha lloc per al treball, ja que el fruit del mateix es presenta com a incert; i, conseqüentment, no hi ha cultiu de la terra; no hi ha navegació, i no hi ha ús de productes que es podrien importar per mar; no hi ha construcció d'habitatges, ni instruments per moure i transportar objectes que requereixen l'ajuda d'una força gran; no hi ha coneixement en tota la faç de la terra, no hi ha còmput del temps; no hi ha arts; no hi ha lletres; no hi ha societat. I, el pitjor de tot, hi ha una constant por i un constant perill de morir amb mort violenta") (Hobbes, 1989, pàg. 107 i 108). Totes aquestes coses que tenim gràcies a l’estabilitat de l’Estat ens fan dependre d’ell, com deia Rousseau “todo hombre nacido en la esclavitud nace para ella” ("tot home nascut en l'esclavitud neix per a ella") (2014, pàg. 24). Una rebel·lió posa tot això en risc. 

Hi ha rebel·lions que no porten totes aquestes conseqüències, com la Transició espanyola, però la guerra civil fa que l'Estat tingui un objectiu més important que fer complir la llei, que és derrotar els revolucionaris. Com més forta és la revolució, més energies dedicarà l'Estat a combatre-la, i menys en tindrà per garantir els drets de llibertat, propietat i vida. És més, tant l'Estat com els revolucionaris tenen incentius per violar aquests drets, en un intent de guanyar la guerra. Poso l’exemple de l’execució de presoners de guerra, les violacions i saquejos indiscriminats i l’assassinat d’opositors polítics que va practicar el bàndol nacional a Andalusia i Extremadura els primers mesos de la Guerra Civil Espanyola. La violació dels drets que, segons Locke, l'Estat ha nascut per protegir s’allarga sempre més enllà de la guerra civil. Els morts i penúries del bàndol guanyador no poden ser en va i aquest tendeix a reprimir el perdedor, tant si guanyen els rebels com si ho fa el mateix Estat. El bàndol nacional va reprimir tant que en molts pobles, com a Torredembarra, el poble del meu pare, hi ha botiguers que després de la guerra van perdre la propietat per ser simplement simpatitzants d’un bàndol, o molts milicians que van acabar fent treballs forçats. Com més morts i atrocitats, major la repressió. 

Havent explicat les conseqüències de les rebel·lions amb violència, entrarem en com canviar de règim, com exercir el dret a rebel·lió, sense arribar a la guerra civil. Així i tot, una transició pacífica no té per què portar a un règim millor, perquè el nou règim pot derivar en tirania per tal d'evitar que el substitueixin a ell també (Aquino, pàg. 30). No sabem què farà un nou règim fins que està en el poder, i, per la dependència del poble envers les elits (Michels, pàg. 83-85), el poble no pot determinar directament com serà el nou règim.

El patró que observo és que en les rebel·lions pacífiques l'Estat i els poderosos en general es mouen tots junts cap al nou règim. Els elements per mantenir el monopoli de la violència (coneixement, armes, estatus i diners) no estan dividits en bàndols. El 1936 a Espanya tenim una república defensada pel govern, els sindicats i la marina militar, i uns rebels que tenien l’exèrcit de terra, l’església i els terratinents. El 1917 a Rússia, el moviment blanc va patir la deserció de part de l’exèrcit, que lluitava amb els bolxevics, els quals també comptaven amb una propaganda excel·lent. En canvi, a la Transició espanyola i a la caiguda de l'URSS, veiem que hi ha un cop d’estat fallit encapçalat per una petita part de les forces armades, a la qual la resta de l'Estat i elits en general no se sumen. És com una guerra civil que no arriba a vessar sang, perquè la correlació de forces és tan desigual que el bàndol perdedor es rendeix.

El dret a rebel·lió que planteja Locke és atractiu perquè dóna una sortida als qui pateixen la tirania. Però encara que estigui justificat, de vegades pot ser contraproduent rebel·lar-se. Sempre que l'Estat i els qui tenen el monopoli de la violència estiguin dividits, de manera que un bàndol no es troba en una minoria tan absoluta que es rendeix aviat, hi ha risc de guerra civil. Quan la rebel·lió vessa sang, sempre acaba atacant els drets que Locke pensa que l'Estat existeix per protegir: llibertat, propietat i vida. Com més sang es vessa, menys es respectaran aquests drets, fins i tot un cop acabada la guerra civil. En el fons, no estaria tan allunyat del que diu Hobbes: obeeix al Leviatan. Si el Leviatan canvia, obeeix al nou Leviatan, perquè és el nou garant de l’ordre i, per tant, dels nostres drets.

Bibliografia:

Aquino, T. (2002). La monarquía. Tecnos.

Hobbes, T. (1989). Leviatán. Alianza Editorial.

Lincoln, A. (1864). Gettysburg Address (Bliss Copy). Abraham Lincoln Online. https://www.abrahamlincolnonline.org/lincoln/speeches/gettysburg.htm

Locke, J. (2014). John Locke: Segundo Tratado sobre el gobierno civil. Alianza Editorial. 

Michels, R. (1966). Los partidos políticos. Amorrortu.

Rousseau, J.J. (2000). El Contrato Social. Alba.

Havel, V. (1985). The Power of the Powerless. M.E. Sharpe.