Jove, no et fiquis en política

 És una mala idea intentar ser polític professional en algun dels pocs partits que encara són potables pels catòlics.

És molt bo que tinguem ganes que regni Jesucrist i que caiguin els seus enemics. Crec que és cosa santa demanar aquest desig en la oració i estic segur que és un sentiment que compartim amb els màrtirs i els croats d’intenció recta. Però alerta, no ens guanyarem el favor de Déu si actuem de manera visceral. No som lleons. Per donar glòria a Déu, la raó ha de dominar sobre els sentiments i que no ens dominin, perquè, a més, això suposaria la nostra caiguda en mans dels infidels.

Un home jove té necessitat de formació i de guanyar-se el pa. Cap d’aquestes dues coses les pot donar una carrera política sense renunciar a la Veritat.

Viure de la política no és difícil. Viure-hi com a catòlic, ho és més. Ningú t’impedirà entrar a militar en algun partit (de dretes o indefinit), fins i tot arribar a algun càrrec electe que et permeti el sustent. Espanya era catòlica fa 40 anys. El sistema no exclou als catòlics, els compra. En un règim anticristià, pràcticament qualsevol llei pot contenir algun obstacle per un catòlic. El tema és que quan la política és el teu sustent, el preu de la Veritat puja desmesuradament. T’has ficat en un carrer sense sortida i toca escollir entre la apostasia o la pobresa, i tot per imprudència. Alguns cristians es posaven intencionadament en situacions de martiri, i al final apostataven. Series prou humil per penedir-te després d’això?

Però més perillós encara és rebre la teva formació a un partit. Perquè si aquesta batalla és tant difícil, és perquè no sabem qui és l’enemic, ni quin és el camp de batalla. Som uns ignorants en filosofia, igual que els nostres enemics, però això a ells no els afecta perquè ells busquen destruir la naturalesa mentre que nosaltres busquem recuperar-la. Desintal·lar Twitter, trobar el silenci i estudiar Aristòtil sembla absurd quan l’enemic és tant fort. Tanmateix, si hem perdut tantes vegades és perquè ens ha faltat filosofia, entendre la realitat, entendre a què ens enfrontem. El 1815 pensaven que havien vençut la Revolució, i li van obrir les portes. Així han vist la llum fenòmens com els liberal-conservadors i la democràcia cristiana, que, amb molta corbata, no han portat més que al retrocés de l’Església i a l’avenç de l’anticristianisme, en formes com l’avortament. Literalment, no ser prudents i estar ben formats ens ha portat a la impotència actual, perquè la nostra gent s’ha passat a l’enemic.

I qui et diu a tu, estimat lector, que no et passaries a l’enemic? No estimem tant la Veritat com creiem. Tenim un gran risc d’aferrar-nos a tradicions humanes. Igual que als anys 70 els catòlics van sacralitzar la democràcia, nosaltres podríem acabar sacralitzant una idea de nació pagana, com a reacció a l’immigracionisme. La nostra ignorància filosòfica ens porta a escollir idees segons els nostres gustos: més radicals o més moderats, com vesteix o com parla qui defensa aquelles idees. I molts cops no sabem ni què pensem, exactament com l’esquerra.

Més que mai necessitem formació. La vocació del polític és governar als homes, i per això necessita conèixer la natura humana, la Veritat. Plató parlava del govern dels filòsofs. Filosofia és estimar la Veritat, no apuntar-se a una capelleta. Crec que la traïció del centredreta i totes les derrotes dels contrarrevolucionaris s’han donat en gran part perquè molts dels nostres estimaven poc la Veritat. En un sentit religiós, això és la impietat; en un sentit intel·lectual, és el sofisme, oposat de la filosofia.

En molts casos el més convenient és establir una carrera professional independent de la política, i anar-se formant. És molt diferent rebre una formació d’un partit amb l’objectiu d’arribar a tenir un càrrec, que com a simple militant. Tanmateix, esforcem-nos en trobar una bona formació, fins i tot si això vol dir la lectura dels clàssics en solitari, o muntar un club de lectura amb un grup d’amics. El futur de la Cristiandat depèn de saber detectar un Cavall de Troia.