Salta al contingut principal

Jove, no et fiquis en política

 És una mala idea intentar ser polític professional en algun dels pocs partits que encara són potables pels catòlics.

És molt bo que tinguem ganes que regni Jesucrist i que caiguin els seus enemics. Crec que és cosa santa demanar aquest desig en la oració i estic segur que és un sentiment que compartim amb els màrtirs i els croats d’intenció recta. Però alerta, no ens guanyarem el favor de Déu si actuem de manera visceral. No som lleons. Per donar glòria a Déu, la raó ha de dominar sobre els sentiments i que no ens dominin, perquè, a més, això suposaria la nostra caiguda en mans dels infidels.

Un home jove té necessitat de formació i de guanyar-se el pa. Cap d’aquestes dues coses les pot donar una carrera política sense renunciar a la Veritat.

Viure de la política no és difícil. Viure-hi com a catòlic, ho és més. Ningú t’impedirà entrar a militar en algun partit (de dretes o indefinit), fins i tot arribar a algun càrrec electe que et permeti el sustent. Espanya era catòlica fa 40 anys. El sistema no exclou als catòlics, els compra. En un règim anticristià, pràcticament qualsevol llei pot contenir algun obstacle per un catòlic. El tema és que quan la política és el teu sustent, el preu de la Veritat puja desmesuradament. T’has ficat en un carrer sense sortida i toca escollir entre la apostasia o la pobresa, i tot per imprudència. Alguns cristians es posaven intencionadament en situacions de martiri, i al final apostataven. Series prou humil per penedir-te després d’això?

Però més perillós encara és rebre la teva formació a un partit. Perquè si aquesta batalla és tant difícil, és perquè no sabem qui és l’enemic, ni quin és el camp de batalla. Som uns ignorants en filosofia, igual que els nostres enemics, però això a ells no els afecta perquè ells busquen destruir la naturalesa mentre que nosaltres busquem recuperar-la. Desintal·lar Twitter, trobar el silenci i estudiar Aristòtil sembla absurd quan l’enemic és tant fort. Tanmateix, si hem perdut tantes vegades és perquè ens ha faltat filosofia, entendre la realitat, entendre a què ens enfrontem. El 1815 pensaven que havien vençut la Revolució, i li van obrir les portes. Així han vist la llum fenòmens com els liberal-conservadors i la democràcia cristiana, que, amb molta corbata, no han portat més que al retrocés de l’Església i a l’avenç de l’anticristianisme, en formes com l’avortament. Literalment, no ser prudents i estar ben formats ens ha portat a la impotència actual, perquè la nostra gent s’ha passat a l’enemic.

I qui et diu a tu, estimat lector, que no et passaries a l’enemic? No estimem tant la Veritat com creiem. Tenim un gran risc d’aferrar-nos a tradicions humanes. Igual que als anys 70 els catòlics van sacralitzar la democràcia, nosaltres podríem acabar sacralitzant una idea de nació pagana, com a reacció a l’immigracionisme. La nostra ignorància filosòfica ens porta a escollir idees segons els nostres gustos: més radicals o més moderats, com vesteix o com parla qui defensa aquelles idees. I molts cops no sabem ni què pensem, exactament com l’esquerra.

Més que mai necessitem formació. La vocació del polític és governar als homes, i per això necessita conèixer la natura humana, la Veritat. Plató parlava del govern dels filòsofs. Filosofia és estimar la Veritat, no apuntar-se a una capelleta. Crec que la traïció del centredreta i totes les derrotes dels contrarrevolucionaris s’han donat en gran part perquè molts dels nostres estimaven poc la Veritat. En un sentit religiós, això és la impietat; en un sentit intel·lectual, és el sofisme, oposat de la filosofia.

En molts casos el més convenient és establir una carrera professional independent de la política, i anar-se formant. És molt diferent rebre una formació d’un partit amb l’objectiu d’arribar a tenir un càrrec, que com a simple militant. Tanmateix, esforcem-nos en trobar una bona formació, fins i tot si això vol dir la lectura dels clàssics en solitari, o muntar un club de lectura amb un grup d’amics. El futur de la Cristiandat depèn de saber detectar un Cavall de Troia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Vocacions exiliades

Versión en castellano No pocs joves viuen la seva entrada al seminari amb resignació. Temen viure i formar-se en una litúrgia empobrida, que posa als homes al centre enlloc de Déu. Que se’ls apagui el zel apostòlic, ensenyant-los a quedar bé i no a buscar la salut de les ànimes. Que no se’ls ensenyarà a autors com Sant Tomàs, però si alguna heretgia de boca de professors que ningú s’atreveix a despatxar. Més encara, es resignen a prometre obediència a una jerarquia diocesana que ha abusat del seu poder per castigar a bons sacerdots que cuiden la litúrgia i ensenyen la sana doctrina sense silenciar veritats incòmodes. Tenim la obligació de ser prudents No sóc jo, sinó ells mateixos que se n’adonen d’això. Que cadascú jutgi segons un judici just (Jn 7:24) el seminari a qui confia la seva formació: la seva litúrgia, mestres espirituals i formació acadèmica. D’aquestes tres, la menys important és la formació acadèmica. La més important és la litúrgia, «[F]ont i cima de la vida cristiana...

Jo sóc la Jewels Green

Clic aquí per llegir-lo en castellà. Què és l’avortament des de dins? Aquesta és la història de Jewels Green, una ex-treballadora avortista. Tenia 17 anys i consumia drogues. Vaig deixar l'institut quan vaig saber que estava embarassada per primera vegada. Tothom al meu voltant volia que avortés... menys jo. Jo ja em veia com una nova mare. Vaig deixar les drogues, vaig agafar un llibre de la biblioteca titulat « Menor d’edat i embarassada» , i vaig trucar a l'oficina d'assistència local per accedir a Medicaid ( Nota del trad.: la «Seguretat Social» americana) . Vaig demanar la meva primera revisió prenatal. Però durant les setmanes següents  la pressió  era constant. Em sentia sola i abandonada. A la meva primera cita per fer-me un avortament, vaig sortir corrents de la clínica quan va arribar el moment de desvestir-me. Però dos dies després hi vaig tornar i vaig avortar. Gairebé em va matar. No pas el procediment quirúrgic, sinó les conseqüències psicològiques. Unes se...

Vocaciones exiliadas

Versió en català No pocos jóvenes viven su entrada en el seminario con resignación. Temen vivir y formarse en una liturgia empobrecida, que pone a los hombres en el centro en lugar de a Dios. Que se les apague el celo apostólico, enseñándoles a quedar bien y no a buscar la salvación de las almas. Que no se les enseñará a autores como Santo Tomás, pero sí alguna herejía de boca de profesores a los que nadie se atreve a despedir. Más aún, se resignan a prometer obediencia a una jerarquía diocesana que ha abusado de su poder para castigar a buenos sacerdotes que cuidan la liturgia y enseñan la sana doctrina sin silenciar verdades incómodas. Tenemos la obligación de ser prudentes. No soy yo, sino ellos mismos quienes se dan cuenta de esto. Que cada uno juzgue con justo juicio (Jn 7,24) el seminario al que confía su formación: su liturgia, sus maestros espirituales y su formación académica. De estas tres, la menos importante es la formación académica. La más importante es la liturgia, «fuen...