Vocacions exiliades

Versión en castellano
No pocs joves viuen la seva entrada al seminari amb resignació. Temen viure i formar-se en una litúrgia empobrida, que posa als homes al centre enlloc de Déu. Que se’ls apagui el zel apostòlic, ensenyant-los a quedar bé i no a buscar la salut de les ànimes. Que no se’ls ensenyarà a autors com Sant Tomàs, però si alguna heretgia de boca de professors que ningú s’atreveix a despatxar.

Més encara, es resignen a prometre obediència a una jerarquia diocesana que ha abusat del seu poder per castigar a bons sacerdots que cuiden la litúrgia i ensenyen la sana doctrina sense silenciar veritats incòmodes.

Tenim la obligació de ser prudents

No sóc jo, sinó ells mateixos que se n’adonen d’això. Que cadascú jutgi segons un judici just (Jn 7:24) el seminari a qui confia la seva formació: la seva litúrgia, mestres espirituals i formació acadèmica. D’aquestes tres, la menys important és la formació acadèmica. La més important és la litúrgia, «[F]ont i cima de la vida cristiana» (Lumen Gentium, 11), que forma o deforma inconscientment la nostra relació amb Déu. En segon lloc, l’exemple viu dels professors, no el contingut teòric, sinó la seva vida. Un sacerdot covard difícilment ensenyarà ningú a proclamar l’Evangeli amb valentia, més encara, el seminarista adoptarà la seva «prudència» humana.

La formació marca de per vida, pot ser un fonament sòlid en la vida d’un sant o enfonsar en la confusió i la mediocritat pels mals exemples. Que cadascú jutgi com bonament pugui, però amb fidelitat a Déu i només a Déu, amb un esperit disposat a decepcionar tothom: família, amics, el Papa, bisbes, director espiritual... amb tal d’agradar Déu. Al cap i a la fi, és la nostra generositat amb Déu que serà avaluada el dia del Judici.

La vocació exiliada

Que ningú és resigni a un seminari, perquè hi ha una alternativa: exiliar-se. Hi ha seminaris on el llatí no és una llengua estrangera, el cant gregorià no està discriminat, i Sant Tomàs no és silenciat. Seminaris on no s’apaga el zel, sinó que s’aviva i es condueix cap a un amor més gran a les ànimes. On la veritat es diu en veu alta, i on es prepara als seminaristes per anunciar l’Evangeli al segle XXI.

La vocació exiliada no és una vocació missionera. És deixar enrere amics, família, llengua, i país, potser per sempre, perquè Déu no mereix menys que el millor. Perquè només tenim una vida i només tindrem una formació. La tria sembla clara: un cèlibe, cridat a viure només de Déu, pot renunciar a família i amics. Més encara: «...qui hagi deixat cases, o germans, o germanes, o pare, o mare, o fills, o camps, a causa del meu nom, en rebrà cent vegades més i tindrà en herència la vida eterna» (Mt 19:29). Marxar a l’estranger, sense esperança de tornar, ¿no és un despullament ideal per la vida d’un cèlibe, que pretén dependre només del Senyor? La emigració per motius espirituals (xeniteia) era tan ben valorada pels primers cristians que Sant Jeroni diu «el monjo no pot ser perfecte a la seva pàtria. I no voler ser perfecte és un delicte» (Epístola 14,7, traducció pròpia del castellà).

Totes les ordres i fraternitats sacerdotals voldrien fundar a la nostra pàtria, però no s’ho poden plantejar, perquè no tenen vocacions d’aquí. Però no ens hem d’aferrar a una esperança humana. Aprofitem la oportunitat de fer una renúncia total: a família, amics, i pàtria. Una pobresa així és un fonament sòlid per dependre només de Déu, que és l’espiritualitat pròpia d’un cèlibe.

Si estiméssim de debò, no de boca, sinó amb la Creu, la família, amics i pàtria, què escolliríem? El plaer sensible de tenir-los a la vora, o cercar la perfecció per intercedir per ells? Déu cuidarà molt millor els qui estimem que nosaltres mateixos, que sovint no som sinó obstacle per la seva conversió. «La collita és abundant, però els segadors són pocs; pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que enviï segadors» (Mt 9:37-38). El Senyor no ens diu: «aneu a cridar més segadors», sinó «pregueu». Meditem si no ens estem quedant amb un amor més petit. No és aquest, el centre de la crisi de l’Església? Aferrats a camins prefixats, no som generosos amb Déu. Exiliar-se, deixar tot pel Regne de Déu. ¿No és el que convé a tot cristià, però especialment a un cèlibe, que viu de no tenir? És un gran primer pas en la vida no d’un sacerdot, sinó d’un sacerdot sant.