Versión en castellano
No pocs joves viuen la seva entrada al seminari amb resignació.
Temen viure i formar-se en una litúrgia empobrida, que posa als
homes al centre enlloc de Déu. Que se’ls apagui el zel apostòlic,
ensenyant-los a quedar bé i no a buscar la salut de les ànimes. Que
no se’ls ensenyarà a autors com Sant Tomàs, però si alguna
heretgia de boca de professors que ningú s’atreveix a despatxar.
Més encara, es resignen a prometre obediència a una jerarquia diocesana que ha abusat del seu poder per castigar a bons sacerdots que cuiden la litúrgia i ensenyen la sana doctrina sense silenciar veritats incòmodes.
Tenim la obligació de ser prudents
No sóc jo, sinó ells mateixos que se n’adonen d’això. Que cadascú jutgi segons un judici just (Jn 7:24) el seminari a qui confia la seva formació: la seva litúrgia, mestres espirituals i formació acadèmica. D’aquestes tres, la menys important és la formació acadèmica. La més important és la litúrgia, «[F]ont i cima de la vida cristiana» (Lumen Gentium, 11), que forma o deforma inconscientment la nostra relació amb Déu. En segon lloc, l’exemple viu dels professors, no el contingut teòric, sinó la seva vida. Un sacerdot covard difícilment ensenyarà ningú a proclamar l’Evangeli amb valentia, més encara, el seminarista adoptarà la seva «prudència» humana.
La formació marca de per vida, pot ser un fonament sòlid en la vida d’un sant o enfonsar en la confusió i la mediocritat pels mals exemples. Que cadascú jutgi com bonament pugui, però amb fidelitat a Déu i només a Déu, amb un esperit disposat a decepcionar tothom: família, amics, el Papa, bisbes, director espiritual... amb tal d’agradar Déu. Al cap i a la fi, és la nostra generositat amb Déu que serà avaluada el dia del Judici.
La vocació exiliada
Que ningú és resigni a un seminari, perquè hi ha una alternativa: exiliar-se. Hi ha seminaris on el llatí no és una llengua estrangera, el cant gregorià no està discriminat, i Sant Tomàs no és silenciat. Seminaris on no s’apaga el zel, sinó que s’aviva i es condueix cap a un amor més gran a les ànimes. On la veritat es diu en veu alta, i on es prepara als seminaristes per anunciar l’Evangeli al segle XXI.
La vocació exiliada no és una vocació missionera. És deixar enrere amics, família, llengua, i país, potser per sempre, perquè Déu no mereix menys que el millor. Perquè només tenim una vida i només tindrem una formació. La tria sembla clara: un cèlibe, cridat a viure només de Déu, pot renunciar a família i amics. Més encara: «...qui hagi deixat cases, o germans, o germanes, o pare, o mare, o fills, o camps, a causa del meu nom, en rebrà cent vegades més i tindrà en herència la vida eterna» (Mt 19:29). Marxar a l’estranger, sense esperança de tornar, ¿no és un despullament ideal per la vida d’un cèlibe, que pretén dependre només del Senyor? La emigració per motius espirituals (xeniteia) era tan ben valorada pels primers cristians que Sant Jeroni diu «el monjo no pot ser perfecte a la seva pàtria. I no voler ser perfecte és un delicte» (Epístola 14,7, traducció pròpia del castellà).
Totes les ordres i fraternitats sacerdotals voldrien fundar a la nostra pàtria, però no s’ho poden plantejar, perquè no tenen vocacions d’aquí. Però no ens hem d’aferrar a una esperança humana. Aprofitem la oportunitat de fer una renúncia total: a família, amics, i pàtria. Una pobresa així és un fonament sòlid per dependre només de Déu, que és l’espiritualitat pròpia d’un cèlibe.
Si estiméssim de debò, no de boca, sinó amb la Creu, la família, amics i pàtria, què escolliríem? El plaer sensible de tenir-los a la vora, o cercar la perfecció per intercedir per ells? Déu cuidarà molt millor els qui estimem que nosaltres mateixos, que sovint no som sinó obstacle per la seva conversió. «La collita és abundant, però els segadors són pocs; pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que enviï segadors» (Mt 9:37-38). El Senyor no ens diu: «aneu a cridar més segadors», sinó «pregueu». Meditem si no ens estem quedant amb un amor més petit. No és aquest, el centre de la crisi de l’Església? Aferrats a camins prefixats, no som generosos amb Déu. Exiliar-se, deixar tot pel Regne de Déu. ¿No és el que convé a tot cristià, però especialment a un cèlibe, que viu de no tenir? És un gran primer pas en la vida no d’un sacerdot, sinó d’un sacerdot sant.
Part 1:
ResponEliminaSi fos director espiritual o alguna cosa miraria de ser caritatiu, comprensiu i aquestes coses. Com no és el cas, seré “borde” i emetré judicis que sé que poden errar, però m'és igual. No vull que acusin a qui ha escrit sinó que serveixin per a la reflexió.
Crec que hi ha greus símptomes d’il·lusió espiritual, perfeccionisme angoixant i falta del «sentir con la Iglesia» del que ens parla St. Ignasi.
Moderació en neòfits.
Luis María Mendizábal, gran mestre en direcció espiritual, diu especialment parlant dels principiants: «La moderación tiene que purificar el fervor humano de las pasiones, que pueden levantarse y larvadamente, con nombre falso, camuflarse bajo la apariencia del fervor. Muchas veces, la ira se reviste de apariencias de celo y la soberbia se pone la etiqueta de gloria de Dios.»
Crec que sintetitza el que llegim en l’article. Hi ha una noble voluntat de servir a Déu però que ben aviat escala al que em sembla que retrata Mendizábal. Fins semblaria a molts la paraula “moderació” gairebé contradictòria amb la radicalitat evangèlica, ¿què vol dir?
En la santedat, toca primer mirar a prop, sóc el primer que m’ho haig d’aplicar. «El deure de l’scout comença a casa» i aquí no parlo de geografia sinó contra el desitjar coses extraordinàries descuidant les senzilles i ordinàries. Semblaria que la santedat passa necessàriament per allò més vistós i grandiloqüent (en el present, l’exili) menyspreant i acusant de covardia i falta d’amor als qui es formen humilment a la seva terra suportant les deficiències humanes.
Odiaràs el pare i la mare.
La referència a decebre “família, amics, el Papa, bisbes, director espiritual... amb tal d’agradar Déu” sembla oblidar quelcom important.
L’odi al pare ha de partir de la impossibilitat de fer compatible les dues coses. El manament és estimar el pare i si hi ha la renúncia ha de ser amb el dolor enorme que suposa aquest i després d’haver esgotat les possibilitats.
No hi ha renúncia si allò a què es renuncia no té valor.
Aquí, sembla destil·lar-se un gairebé odi a l’Església jeràrquica, a qui es veu com a enemic, com a insalvable. És molt fàcil que es filtri l’esperit d'autosuficiència i menyspreu als altres. Sovint, estar disposat a desobeir al director espiritual, al bisbe o fins al Papa (referit explícitament en el text) pot suggerir que es fa la pròpia voluntat disfressada de la de Déu.
El menyspreu constant als altres sembla indicar que el procés de “discerniment” de l’article no és l’encertat, podria amagar-se una «estima excessiva de sí mismo y la soberbia, con desprecio de los demás. Juzgando el mal por bien». Acusar a tort i dret els sacerdots diocesans de covards és del bon esperit?
En canvi, qui fuig de la realitat per anar al lloc on la litúrgia és exactament com a ell li agrada, on rebrà exactament la formació que li agrada, on després només estarà a capelletes minúscules amb gent amb un perfil ben marcat, sense interactuar amb gent de fora d’aquest ambient selecte… Aquest és el valent que compleix la voluntat de Déu.
Part 2
ResponEliminaEl seminari perfecte.
Aquell a qui Jesús diu: «Darrere meu, Satanàs!» és qui no és rebutjat sinó fet Papa.
El seminari ideal que es retrata no existeix. Sant Tomàs se l’estudia a molts llocs, millors i pitjors. En general, la formació als seminaris random alemanys té una formació que va fracassar. Tots els progressistes del CVII van estudiar sant Tomàs amb els mètodes “rancis” que es repliquen als seminaris tradis, aquesta formació va ser incapaç de resistir la realitat.
No estic criticant sant Tomàs, miro d’estudiar i aprendre d’ell. Parlo de la “pedagogia” de la congregació tradi, de l’aïllament, del no confrontar altres visions… Perquè no tothom qui no és tomista és un heretge i si només es veu sant Tomàs segons el model de seminari decimonònic hom serà incapaç de ser funcional fora d’aquesta bombolla.
El seminari perfecte no existeix, tampoc allà, en tant que la realitat és humana. A tot arreu hi ha deficiències. Si hom busca fora el món ideal no el trobarà i si creu haver-lo trobat traeix Déu: s’ha fabricat un ídol en el seu lloc.
Qui forma és l’Esperit Sant. I ho fa a través de l’Església a la qual ens acostem amb humilitat. No com a il·luminats que ja sabem tot i busquem el que ens dóna la raó en els nostres prejudicis.
La “major pobresa” de l’exili es pot dir de qualsevol cosa i, com sigui, aquesta no és norma de vida.
Vols pobresa? Priva’t de litúrgia estèticament satisfactòria.
Vols la major pobresa? Fes de pidolaire.
Més dificultat? Surt per la finestra en lloc de la porta.
No tots els cèlibes són ermitans i no tots ho podrien ser. L’exili no és garantia de major virtut, sinó fer el que Déu vol en les circumstàncies concretes.
Des de l’immobilisme de l’atalaia un no viu la realitat. És fàcil jutjar-ho tot des de la distància. Hi ha coses de la joventut espiritual que el temps pot curar, però cal baixar a tocar de peus a terra; si no, pot passar el temps i que tot segueixi enquistat al mateix punt.
Exotisme
Si algú que ha anat tota la seva vida a missa a la seva parròquia de cop digués que té vocació a diaca permanent en el vicariat apostòlic de Kuala Lumpur que porten els sacerdots de la pobríssima congregació de San Hormisdes, ¿què en pensaries?
L’esperit exòtic, estrany i particular acostuma a ser artificiós, més sorollós que no pas virtuós, encara que es presenti amb moltes virtuts (¿o no ho seria allò del noi que vol ser diaca per servir a Kuala Lumpur?).
Allò habitual és entrar en les realitats que hom coneix. Fugir-ne per imperfectes buscant la perfecció inconeguda disfressa probablement amor propi i falsa abnegació, fugint de la realitat que Déu presenta. Semblaria que fugim de la creu real que se m’ofereix aquí per anar a buscar una creu feta segons el meu gust tradi.
Déu ens mana estimar el proïsme, perquè el “llunyisme” és molt més fàcil. El que està lluny no sé si fa mala olor, si és lleig, ni l’escolto… És perfecte i no costa res “amar-lo”.
— — — — — — — —
Síntesi:
— Aquesta por a ser deformat en un seminari o congregació que no exigís exili, ¿no és manca de confiança en l’Esperit Sant que forma?
— ¿Dista massa aquest fer la pròpia voluntat de la lògica protestant? (fins en contra dels bisbes, el Papa i de tot el món per tal de fer el que jo entenc que s’ha de fer)
— ¿Creus que aquests pensaments sorgeixen de la humilitat, de la pau? ¿O venen d’ira i supèrbia?
— ¿Per què només veus com a suposada creu anar a l’estranger a llocs fets segons els teus gustos i no veus com a creu viure la teva realitat?
No estic dient que no es pugui entrar en congregacions tradis o monestirs tradis, tinc algun amic que es planteja seriosament això segon. Però el to de l’article em sembla preocupant; sense ser jo ningú per dir res, no em sembla que s’abordi la qüestió amb l’esperit correcte.
Agraeixo el comentari. No el considero borde, i encara que no crec que doni en el clau, conté reflexions i recordatoris que jo i molts necessitem. No és fàcil escriure com ho has fet, amb errors i tot, és una obra de caritat.
EliminaNo he escrit per dir a cadascú què ha de fer, sinó per a que considerin la opció d'exiliar-se. Estem en un context en què alguns seminaris fins i tot han fet perdre la fe a alguns.
El que escrius sobre l'odi al pare, és una joia, ho comparteixo totalment, és exactament així com un s'ha de sentir. Estar disposat a decebre algú, no vol dir odiar. No he acusat als sacerdots diocesans en general de covardia (seria una bogeria). Simplement, existeixen seminaris on els professors, model de sacerdot, no es caracteritzen per una predicació desacomplexada. Aquest problema el tenim en certa manera tots els catòlics, com a pecadors que estan en procés de santificació.
La litúrgia no és una qüestió de gust personal o d'estètica, sinó de pietat. Estem en un context en què a un seminarista igual no se li ensenya a fer Missa fins 1 setmana abans de la seva ordenació, on el llatí està completament desterrat, on l'ad orientem és inimaginable. Coses que van contra la tradició, el magisteri de l'Església i fins i tot la voluntat dels Pares Conciliars del Vaticà II, i que danyen la pietat, que és el més preocupant. No som immunes als abusos litúrgics, ens costa més ser reverents si estem envoltats d'irreverència.
Jo crec que la tradició de l'Església és el mitjà per evangelitzar a tothom. No és just assumir que es proposa al lector que només interactuï amb tradis convençuts i deixi a la resta de banda, cosa contrària a la mateixa tradició.
No he retratat un seminari ideal, perquè, com bé dius, no existeix. He apuntat a coses bàsiques, en la línia de tradició, magisteri i incloent Vaticà II i papes conciliars: el llatí és llengua de l'Església, el gregorià és la forma d'art més alta de l'Església (Sacrosantum Concilium) i Sant Tomàs és el doctor comú. Res d'això s'ha abolit, per cert. Convido al lector a discernir si la voluntat de l'Església s'està complint en la institució a què planteja confiar la seva formació.
És necessari repetir més que el caos actual va ser provocat i permès per gent que havia estudiat a Sant Tomàs. Potser tens raó sobre els mètodes inadequats dels seminaris tradis, i a això va l'article, a que siguem crítics en el bon sentit. Ara bé, hi ha seminaris on Sant Tomàs directament no s'estudia. I això és el que em sembla alarmant.
No he afirmat que l'exili sigui garantia de major virtut. Quan no sigui prudent quedar-se, serà simplement una ajuda a la virtut. S'equivoca qui s'exilia amb la fantasia de fer una tornada triomfal. L'exili dóna oportunitat a una renúncia espiritual d'allò a què s'ha renunciat de fet, i que pot perfeccionar l'amor cap a allò que es deixa enrere i que mai s'oblida.
Elimina— Aquesta por a ser deformat en un seminari o congregació que no exigís exili, ¿no és manca de confiança en l’Esperit Sant que forma?
La gràcia no nega la natura sinó que la perfecciona. Si el que un jove es troba allà on està és realment deficient, i en això el judici d'un és fal·lible, seria una imprudència no marxar. Per això no jutjo a qui es queda sempre que cregui que lo que ha escollit és decent.
— ¿Dista massa aquest fer la pròpia voluntat de la lògica protestant? (fins en contra dels bisbes, el Papa i de tot el món per tal de fer el que jo entenc que s’ha de fer)
No estic convidant al lector a jutjar un seminari/orde segons els seus gustos subjectius, sinó segons estàndards que la pròpia Església ha establert i mai revocat. Els bisbes i el papa no han manat a ningú que entri a un seminari/orde vertaderament deficient. I si ho fessin, caldria obeïr a Déu abans que als homes. Déu no ens pot manar fer una cosa vertaderament imprudent (pot errar el judici de cadascú, clar).
— ¿Creus que aquests pensaments sorgeixen de la humilitat, de la pau? ¿O venen d’ira i supèrbia?
És una mica personal però responc. Vaig escriure amb pau, i alhora, amb por de carregar massa les tintes. No volia molestar a cap seminarista, però alhora, em sentia en el deure de fer una defensa d'una opció oblidada. A mi em trenca el cor descobrir l'estat d'alguns seminaris i ordres. He conegut algun noi que ha perdut la fe anant a un seminari diocesà. I no vull que ningú es conformi a una cosa indecent o perillosa.
— ¿Per què només veus com a suposada creu anar a l’estranger a llocs fets segons els teus gustos i no veus com a creu viure la teva realitat?
La tradició no és un gust sinó una herència. Moltes institucions han renunciat a aquesta herència, però jo no em veig amb el dret. No em puc considerar fill de l'Església i desobeïr el que demana en termes de litúrgia i formació.